papers de regal trencats cobreixen el terra,
mentre uns somriures infantils emmudeixen.
Cinc colomins al niu que es queden sols,
com un colom, has alçat el vol,
però el teu esperit segueix aquí.
Al cel descabdelles núvols de cotó,
deixant caure el fil a les meves mans,
el recullo, i me'l lligo al meu ser.
Tu mouràs els fils,
tu seràs l'ordit, jo seré la trama,
jo seré tu, tu seràs jo.
Teixint la nostra història,
d'un passat blanquejat per llàgrimes vessades
que tintem amb records oblidats.
Enfeltrada la nostra vida,
acarono el seu tacte,
el tacte que em van negar les teves mans.
És l'hora de plegar la tela,
de desar-la amb naftalè a la calaixera
per vestir la nostra descendència
La nostra millor herència.
(Al meu avi matern Lluís Colomer Monset)
Il·lustració gentilesa de Camelia Davidescu
3 comentaris:
Precioso, sincero, blanco, directo, tierno.. Una elegía. Un hilo indestructible, un cordón umbilical. Me ha encantado, autor.
Eres capaz de muchas cosas. felicidades.
Fuente de buenos sentimientos, amigo mío.
:))
Ah!! Sr. Lluis, como seguro que nos lee, le felicito por su herencia, tierna y verdadera. :))
Es que he vuelto a leerlo....
He tenido una buena maestra que me ha enseñado con sus creaciones. Seguro que te lee mi abuelo, aún está por aquí, y está contento de que me quieras tanto.
Publica un comentari a l'entrada